?

Log in

No account? Create an account
desdosona
desdosona
...:..::..:: .........:: :.:::: .: :.::.:: . ......:::..:::... .:..::.

November 2007
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30

Back August 24th, 2007 Forward


MARSHALL EDDIE CONWAY 


Nova York, 24.- Ja s'acaba el dia, però comença la nit. S'ha acabat a Harlem
el concert de jazz al aire lliure, que es feia al "Grant's Tomb Park", molt
concorregut. Cadascú es porta la cadira plegable des de casa i almenys
s'han ajuntat tres-centes persones, de majoria negra, naturalment. L'entrada
és completament lliure, però en un lloc destacat de l'escenari ja consta que
el grup bancari Morgan-Chase ha subvencionat el conjunt musical. L'ambient
és molt distès i trobem adequat repartir algunes octavetes contra l'Acord de
Lliure Comerç, que estan preparant amb Colòmbia. És una crida a fer-li saber
al congressista de Harlem, Charles Rangel, que volem que voti en contra 
d’aquest nou abús de què es vol fer víctima Amèrica Llatina.

 Una de les noies de la nostra colla ha d'entrar a treballar a la barra del
mític "Milton's Playhouse", un establiment dedicat bàsicament a fer concerts
de jazz, declarat patrimoni històric i que no queda lluny d'on som.
Acabem tots a la barra i comença el segon concert a càrrec de "The Sugar
Hill Quartet": "saxophone", "bass", piano i "drums". Enceten una tonada del
Riverside. Tot d'un plegat deixen sol el bateria, que va dels platerets als
tambors, sense parar, frenèticament... Callen el piano i el baix, mentre el
saxo puja i baixa de l'escenari, en un ball que no arriba a ser ball, però
no pot estar-se quiet. Aixo els passa a molts negres, a tot arreu,  quan
sona el jazz. Entre el públic abunda la gent de cinquanta cap amunt. La Cleo
explica que l' han acomiadat de la feina. Treballava en un sindicat, però
segons els buròcrates de dalt de tot, feia massa política... A algun amic
seu també li ha passat igual. Ara el bateria, que continua sol, fa un so
llunyà, gairebé imperceptible... Després, quan vingui a la barra, ens
explicarà que ell és de Philladelphia, d'on venen tantes llegendes, diu.

 LA VISITA AL MARSHALL EDDIE CONWAY

Amb l'ajuda del telèfons mòbils, anem coordinant la visita l'ex-black
panther Marshall Eddie Conway, que està empresonat des de fa uns trenta cinc
anys a Baltimore, estat de Maryland. L' any passat no el vàrem poder veure,
a causa d'uns incidents dins la presó. Hi va morir un carceller. Després, han
dispersat els presos per diferents presons. Veurem si podem entrar a la
nova, que està a unes tres hores de Baltimore...

 Els músics no paren. De tant en tant,  la gent surt fora a fumar.
S'excusen i surten i aprofiten per  telefonar. Tant a l'escenari com entre
el públic, hi ha tota mena de barrets. Gorres de bèisbol, posades del revés,
del dret, amb la visera sobre l'orella... gorres africanes. Reconec un
barret,  estil borsallino, però de colors... Al cap de poca estona, deixo de
ser l'únic blanc de la barra, encara que ningú, apart de mi mateix,  semblava
donar-li cap importància, a aquest petit detall...

 A alguns se'ls veu molt mudats, vestits per a la ocasió. D'altres
amb roba que jo en diria de feina. Ara el saxo fa un avís, que va pujant,
pujant de to i s’hi sumen el piano i el baix, fins que arriben  a l'apoteosi.
La gent aplaudeix. Ho fan amb un ritme diferent a nosaltres i en qualsevol
moment, amb qualsevol excusa. Després d'un "solo" per exemple, abans que
acabi la peça... i animen els músics amb crits... es com si aplaudiments i
crits formessin part de la tonada que toquen. Un home cec s'obre pas  entre
les taules. Porta una gorra de l'establiment i amb el seu bastó segueix el
ritme.

  I A L'IRAK, DONES SOLDAT VIOLADES

   Mentre toquen, la gent no deixa les seves converses, sense que per això
els músics se sentin gens ofesos. L'Anna, que és infermera, acaba d'arribar
de Washington, on treballava en un hospital militar.  Explica els horrors de
les ferides amb què tornen de l'Irak els soldats. Coixos, desfigurats...
algunes dones soldat expliquen les violacions de què han estat víctimes, per
part dels seus propis companys, en el si de les unitats militars, quan fan
servir les dutxes, per exemple... Hi ha dubtes sobre si els alts
comandaments, quan decideixen la composició dels contingents, calculen fins
i tot això... En un país musulmà i en la situació que està Bagdad ara, de
vegades als marines nord-americans no els és fàcil de trobar “el repòs del
guerrer”, de manera que recorren al que tenen més a prop.. I molt sovint
amb la tolerància dels oficials. D'això no se'n diu res, ni a nivell oficial
ni en els mitjans de comunicació.


  SEMBLA QUE ACARICIÏN ELS DÒLARS


  Em fixo en els cambrers i en  com obren les cerveses. Al  mateix temps
que llencen els taps metàl.lalic,  posen un tovalló al coll de l'ampolla, que
després el consumidor treu ràpidament, i amb el mateix gest destapa i neteja.
I sempre m'ha cridat l'atenció que, com que els bitllets de dòlar són tots
del mateix tamany, hi ha gent que els compta, els repassa, els dóna i els
guarda d'una manera peculiar, també diferent de la nostra. Així, en prevenir
qualsevol error (conscients  que se'ls podria desequilibrar el pressupost
del dia) hi ha persones que sembla com si acariciessin els bitllets, abans
de dipositar-los sobre la barra.

 Jo explico que, aquesta tarda, he assistit a una reunió amb la gent del
"Justice Institute", un altre col·lectiu de solidaritat amb els presos.
Últimament estan impulsant una campanya en relació a quatre homes i dues
dones. Els homes han passat per la presó d'alta seguretat de Taubate, al
Brasil. Aquest establiment penitenciari ja ha estat condemnat pel Consell de
Col.legis d'Advocats del propi Brasil, a causa dels greus atemptats que s'hi
cometen contra la integritat física i psicològica de les persones preses. I
les dones estan en una presó de Sao Paulo.

 Foren detinguts l'any 2002, a la localitat de Sierra Negra, al mateix  Sao
Paulo. Tots estan acusats del segrestament d'un alt executiu publicitari
brasileny, Washington Olivetto que, després de cinquanta-tres dies, fou
alliberat, sense que mai es pagués el rescat de deu milions de dòlars,
exigit en un  primer moment. El senyor Olivetto, en les seves declaracions
davant del jutge, ha reiterat que no reconeix cap dels acusats com autors
del seu propi segrestament. Malgrat tot, segons les últimes noticies, els
quatre homes continuen a la presó i han estat sentenciats a trenta anys,
juntament amb les dues dones.

 Es tracta dels senyors M. H. Norambuena, de 43 anys, reconegut dirigent
del "Frente Patriotico Manuel Rodriguez", de Xile;  A.C. Moreno, de 34 anys,
militant del "Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR); M.R. Ortega, de
29 anys, (MIR); W.G. Becerra, de 35 anys, (MIR). I de les senyores Marta
Urrego M., de 24 anys, dirigent estudiantil a Colòmbia, casada amb el senyor
A.C.Moreno i amb una filla; i la senyora Karina Germano L. de 39 anys, que
té doble ciutadania, argentina i espanyola (MIR).


 CONTINUEN PERSEGUINT ELS ANTICS BLACK
PANTHERS

 

  Mentrestant, al Minton's,  els músics fan un descans. Ara hi ha fil
musical. També jazz. Però els instruments estan quiets. Han quedat sols a
l'escenari. El baix, recolzat al seient del qui el tocava. El saxo en el
piano de cua que s'aguanta sol, naturalment, igual que la bateria. I l'Anna
comenta el cas de la Senyora Assata Shakur, ex-black panther, exiliada a
Cuba. Segons l'FBI, aquesta dona ara encarna el prototipus del "terrorista
domèstic" i donarien molts dòlars per la seva captura i trasllat als USA. Un
ex-company seu, que ja va complir una condemna de vuit anys de presó, ara
estava en llibertat i anava fent créixer un fill que varen tenir junts.
Doncs bé, últimament va rebre una visita dels policies, que demanaven la
seva col·laboració per posar-li un parany a l'Assata i portar-la a
territori ianqui. Com que aquest home, Kemal, també ex-black-panther, es va
negar en rodó a col·laborar, aleshores el varen tornar a detenir a ell i li
varen fer un muntatge policial entorn a la mort d'un policia, trenta anys
enrera. Ara torna a estar condemnat i a la presó. Així actua, aquesta
policia ianqui. I d'això no en surt res o gairebé res, als mitjans de
comunicació...

 TORNARA L’ÈPOCA DAURADA DEL JAZZ ?

 Els del "Sugar Hill Quartet" continuen a la barra, barrejats amb
nosaltres. Per la porta del carrer, apareix un home molt jove amb un
clarinet. Un altre de blanc amb una guitarra. Un negre increïblement prim,
amb un tambor. Després sabrem  que són els aficionats, que venen aquí els
dimecres, a buscar la seva oportunitat de pujar a l'escenari un cop per
setmana... Els del quartet els acullen molt bé i recomencen la seva
actuació, ara amb aquestes noves aportacions més o menys espontànies. Les
parets són plenes de fotografies. En lloc destacat hi ha la del gran William
P. Gottlieb associat, en el peu de foto, a "The Golden Age of Jazz". Ara
comencen una tonada de Max Roach, intèrpret mort el 1983 i que també era
un activista polític. Al costat meu hi ha un blanc de la meva edat, que
escolta atentament la música i s'emociona... tornarà, l’època daurada del
jazz...?

Francesc Arnau i Arias, tretzena crònica, 23-8-07

(Podeu veure la resta de cròniques a
http://coordinadoraantifeixista.blogspot.com) 


Back August 24th, 2007 Forward