?

Log in

No account? Create an account
desdosona
desdosona
...:..::..:: .........:: :.:::: .: :.::.:: . ......:::..:::... .:..::.
November 2007
        1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30

desdosona [userpic]
Carta oberta a Jordi Hereu

  
 
De la incapacitat institucional de fer front a la crisi urbana, i dels okupes com a boc expiatori

(Relativament) Estimat Jordi Hereu:

Els que encara intentem viure a Barcelona, experimentem en la nostra pell i quotidianament la crisi de la ciutat. Una crisi que és suma de moltes. Crisi d’habitabilitat, deguda al sangrant preu de l’habitatge. Crisi del vincle social, per la privatització mercantil i/o seguritària de l’espai públic. Crisi de la pluralitat democràtica, deguda a l’anorreament de tota societat civil autònoma. Vostè sabrà, esperem, si les conseqüències d’aquestes crisis seran sostenibles no ja per a les persones que les patim, que li assegurem per avançat que no, sinó per al propi model que vostè representa. Voste sabrà a qui o a què li aplana el cami.

De moment, tira pilotes fora, i si el 2006 fou declarat l’any de l’incivic per aquell alcalde que era capaç de montar “raves” brasileres enmig de la via pública, per a vergonya de tots, el 2007 sembla haver-se declarat l’any de l’okupa per un consistori finançat –en un 30%?- per l’activitat constructora i immobiliària. Un demostra grandesa per la talla de l’enemic que tria, Senyor Hereu, i hauria de saber que, pel que fa a les amistats, n’hi ha de perilloses.

En tot cas, Barcelona ja és més acollidora pels negocis i els turistes que pels seus propis habitants. El malestar quotidià creix, però fa temps que en comptes de donar solució a problemes reals, cada vegada més es recorre a la distorsió mediàtica i la via punitiva. I Senyor Hereu, culpabilitzar a l’okupa ferotge de tots els mals de la ciutat, a part de ser una falsedat tan evident que fa vergonya desmentir-la, pot provocar el mateix efecte que quan el vell Dictador titllava de comunista a tota oposició al seu règim.

Però poques veus s’han alçat per qüestionar la pràctica del boc expiatori, potser per un excessiu soroll mediàtic que busca generar alarma social enlloc de reflexió col·lectiva. Tot i això, algunes entitats i persones pensem que és irresponsable governar a cops de titulars i càlculs electoralistes, invocant a les pors i a les emotivitats. Per contra, creiem que la ciutat ha d’afrontar amb lucidesa les seves crisis per tal de resoldre-les, i no amagar que:

1) A Barcelona, el dret a l’habitatge és un miratge. Cada any, el preu dels pisos augmenta quatre vegades més que el poder adquisitiu. La mitjana del preu de lloguer és de 887 euros mensuals, mentre el salari mínim no arriba a 600 i el 57% de la població en cobra 1.000 o menys. Hi ha 80.000 habitatges abandonats, però en els últims anys 200.000 persones han hagut d’abandonar la ciutat. Les entitats bancàries augmenten en un 100% els seus beneficis anuals gràcies a les hipoteques i als negocis immobiliaris, mentre la població destina més de la meitat del salari a sufragar una necessitat bàsica com és la casa. Mentres els desnonaments i el relloguer dibuixen una realitat habitacional pròpia de la postguerra, s’expulsen veïns dels barris perquè s’hi facin apartaments per a turistes.

Mentrestant, Senyor Hereu, l’Ajuntament renuncia a destinar els pressupostos municipals a una política social d’habitatge, es dedica per contra a finançar grans infraestructures i plans urbanistics innecessaris i contraproduents, i a sobre ho celebra -conjuntament amb La Caixa i La Vanguardia, sembleu el triumvirat metropolità - amb trobades internacionals d’especuladors. Senyor Hereu, fins que la situació no canvii radicalment, és una covardia política condemnar aquelles persones que, per necessitat o com a forma de lluita social, fan efectiu el dret a l’habitatge per la via directa. També és profundament irresponsable menystenir, minoritzar o desestimar les recents movilitzacions per un habitatge digne, creixents a l’últim any i protagonitzades per un espectre ampli i plural de la població. S’haurien de situar on els correspon: al centre del debat polític de la ciutat.

2) A Barcelona necessitem espais de sociabilitat i de creació cultural alternativa en un context cada vegada més restrictiu de l’espai públic. Nombroses associacions educatives, veïnals, culturals, polítiques, o esportives estan tancant portes pels preus actuals dels locals. En aquest context, els centres socials okupats són a molts barris part de la xarxa que fa possible la existència d’una societat civil independent dels partits polítics i del mercat, que fa possible (altres maneres de) viure la ciutat. Són punts importants de creació política, social i cultural, i no 250 anti-sistema. Desenes de milers de persones han utilitzat els centres socials i han participat en mobilitzacions i actes organitzats des d’ells. Si vostès prioritzen un ús exclusivament mercantil del carrer, si el tanquen amb un blindatge securitari, si no hi ha espais per a desenvolupar una vida social autònoma, a saber per on li sortiran les fugues, Senyor Hereu. Imaginem que no li agradaria que es produissin a la francesa.

3) A Barcelona, les okupacions són una resposta lògica al latifundisme urbà. Esdevenen, en la seva majoria, reapropiacions d’edificis abandonats des de fa anys per grans propietaris, empreses i administracions. Per contra, el seu Ajuntament, dòcil als muntatges mediàtics dictats pels neoconservadors locals (cas Veiret, per exemple), i totalment servil als terratinents metropolitans, s’entesta a contraposar a aquell qui okupa amb el petit propietari o l’hipotecat, quan la diferència real és entre qui utilitza els espais per viure i qui els utilitza per a fer negoci. Senyor Hereu, vostè sap de sobres que l’okupació ataca l’ús antisocial de l’habitatge, i no a l’hipotecat que va a comprar el pa. Potser pretén reformar les lleis per a fer fora okupes (desallotjament-exprés) i de pas desnonar hipoteques impagades? Deixi’s de declaracions populistes i agafi el problema de l’habitatge per les banyes. I si l’Administració és incapaç d’exercir una política redistributiva pel que fa la riquesa immobiliària, sàpiga que algú ho haurà de fer.

Ens acomiadem no sense fer-li saber que ens estranyaria molt una resposta seva. En tot cas, el que ens interessa de debò és una resposta social.



Des dels barris de Barcelona, març del 2007

si voleu signar la carta envieu un mail a
cartahereu (at) moviments.net